Una dotzena de nous cantautors Encara no ha fet 28 anys  i Roger Mas ja va  pel quart disc, i això converteix el de Solsona en un cantautor alhora jove i veterà. Si treure un disc és difícil, fer-ne quatre... uf! El seu cas és suficientment sòlid per considerar que té futur en el món de la música plenament consolidat. Però Mas és un cas singular, com ho va ser en el seu moment –i ara hi torna– Albert Pla. Dos noms que, al costat de gent com Quimi Portet i Adrià Puntí –escorats cap al pop-rock–, solidifiquen la seva carrera disc a disc. Tret d’aquest quartet no hi ha gaires noms més –Eduard Canimas, Johnny Estil·les...– que articulin en el seu projecte el fet de ser relativament nous i musicalment suggestius. Però res és immutable, com ho demostra l’existència d’una escena realment jove i nova que aposta decididament per utilitzar el gènere de la cançó d’autor com a vehicle per expressar les seves inquietuds artístiques amb l’avantatge afegit de considerar-se absolutament alliberats de les cotilles sociopolítiques que van definir la cançó catalana en altres moments històrics. Aquests són alguns dels noms més significatius i prometedors. n Abús: És possiblement el valor més fiable del moment. El seu primer disc, Son (un homenatge al seu grup paral·lel, Sohn), va revolucionar l’any passat el món dels cantautors catalans des d’una òptica rock, aspra i punyent. n Túrnez & Sesé: Els guanyadors del Sona 9 de fa dos anys van musicar al seu primer disc, Quedarà la paraula, una selecció de poesies de Desideri Lombarte. Cançó amb ànima mediterrània. n Àngels: El duet format per Agnès Castaño i Albert Lorente reserva per a Àngels les cançons més íntimes i evocadores que difícilment tindrien cabuda al seu grup paral·lel, els rockers Lilith. n Quim Vila: El flamant guanyador de l’edició del 2002 del concurs Sona 9 traurà ben aviat el primer disc amb el seu grup, els Eutanàsia Col·lectiva. La gràcia del seu repertori la trobem en la corrosió amb què retrata la societat que l’envolta en les seves lletres. n Albert Fibla: Ha guanyat dos cops el concurs Èxit (1999 i 2000) i de moment és finalista del concurs Rock &  Clàssic /  Senglar Rock 2003. El seu secret, a part de tocar dia sí i dia també, és el de saber conjuntar amb enginy poesia amb ironia. n Relk: A la seva primera i fins al moment única maqueta s’hi pot escoltar Mà sobre el cor, la cançó guanyadora del premi Carles Sabater a la millor cançó en català de l’any passat. La capacitat innovador via recursos electrònics és el principal actiu d’aquest grup. n Jorcx: Tot i portar deu anys d’activitat musical, tot just acaba de debutar discogràficament amb Racons del temps, un disc que ha comptat amb la collaboració d’Ia &  Batsite (vegeu ressenya d’aquest disc a la pàgina 15). n Joan Toni Skarabat: Aquesta formació mallorquina amb nom de cantant skatalític se situa just en el pont que uneix el pop amb la cançó. Misogínia, el seu hit,  és, o hauria de ser, un himne generacional amb tots els ets i uts. Deixalles en un món estàndard és el seu primer disc. n Ricol: Aquest barceloní ja acumula una bona col·lecció de maquetes en les quals oscil·la des de la cançó protesta fins al rock simfònic amb tocs electrònics. n Xavier de la Iglesia: El 1999 va guanyar el concurs La Veu de l’Estiu, que a través del programa televisiu Les mil i una  tenia com a objectiu potenciar nous valors musicals. Com a premi va editar el seu primer disc homònim, un recull de cançons senzilles properes a la comercialitat. n Víctor Gioconda: Després de posar la seva veu als grups 972 i Tro, Víctor Gioconda –aka Teo Senda– aposta per un estil que defuig convencionalismes i que té com a senyal distintiu un peculiar sentit de l’humor. n Àngel Ot: Al seu homònim debut discogràfic el cantant lleidatà incideix en el costumisme i les tradicions locals per donar forma al seu discurs. JORDI PALMER